PRESENTACIÓ

L’any 2018 s’acompleixen 70 anys de l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), principal instrument internacional de reconeixement de drets i eina essencial de construcció de ciutadania global.

En les darreres dècades, la DUDH ha estat àmpliament comentada, discutida i complementada per altres compromisos que desenvolupen alguns d’aquests drets i estableixen mecanismes de garantia. No obstant això, i malgrat la tasca continuada de moviments socials i de lluites ciutadanes, l’escenari de regressió de drets és, malauradament, una realitat arreu.

Davant aquest escenari, les ciutats esdevenen un espai de llibertat, de desenvolupament i d’acollida de persones que busquen i desitgen un món millor. La ciutat és avui un espai de trobada i, per tant, de possibilitats. Al mateix temps, és també l’espai on s’expressen amb més cruesa les contradiccions i els riscos. A l’espai urbà apareixen totes les desigualtats, com ara l’atur, la pobresa, les violències i les discriminacions. És en aquest context que la ciutat ressorgeix com un recurs d’un nou espai polític i social de democràcia de proximitat.

I parlem de ressorgiment perquè el desembre de 1998, fa 20 anys, es va celebrar ja a Barcelona la I Conferència Europea de Ciutats pels Drets Humans. Aquella conferència va reunir més de 70 ciutats d’arreu del continent amb l’objectiu comú d’aixecar la veu del municipalisme com a veu de l’administració més propera a la ciutadania que defensa, protegeix i garanteix els drets de tothom, en un marc, llavors, on els compromisos internacionals de drets humans es decidien únicament entre estats i on les responsabilitats i els recursos no es compartien amb les altres administracions descentralitzades. A la Conferència de Barcelona, el moviment municipalista va decidir adoptar una Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, on es plasmaven, com a compromís polític, però també de forma jurídica i vinculant, les obligacions dels ens locals.

En aquests 20 anys s’ha consolidat aquest moviment i actualment es multipliquen arreu els mecanismes municipals de garantia dels drets, com ara els síndics locals, i també es planifiquen, cada cop més, polítiques locals de drets humans. Barcelona n’és un exemple especialment rellevant. Entre d’altres fites, s’ha aconseguit establir un servei municipal d’atenció a les víctimes de discriminació, s’ha consolidat el discurs de les polítiques de serveis socials com a polítiques de defensa de drets socials, i no de cobertura de necessitats, s’ha apoderat el teixit associatiu d’entitats de defensa dels drets, amb una cultura ciutadana clarament arrelada i consolidada…

[ Llegir més... ]

Tanmateix, els drets de moltes persones, especialment de les dones i de les persones migrades, continuen vulnerant-se diàriament, i els reptes, com a societat i com a administracions locals, són punyents. Moltes d’aquestes vulneracions són sistemàtiques i responen a la configuració política mundial en estats nació i al sistema patriarcal i neoliberal imperant.

L’any 2018 és, per tant, un any de commemoració, però sobretot és un any de reivindicacions. Perquè, 70 anys després, 20 anys després, vivim un moment de retrocés dels drets en què els espais protegits i les conquestes assolides perillen i en què la ciutadania global sembla encara més lluny.

La mobilitat humana, reconeguda com a dret a la Declaració Universal dels Drets Humans de fa 70 anys, es troba seriosament amenaçada per polítiques migratòries criminalitzadores i discriminatòries. L’anomenada crisi de refugiats a Europa ha portat els estats a justificar i aprofundir en una sèrie de pràctiques lesives dels drets, com ara l’externalització del control de fronteres o polítiques de seguretat i d’asil cada cop més restrictives. Als Estats Units, l’arribada al poder de Trump ha suposat la imposició de vetos d’entrada al país arbitraris i discriminatoris, i ha posat al punt de mira milers de dreamers, joves migrants que viuen sota l’amenaça permanent de la deportació. En aquest context, les ciutats han esdevingut agents fonamentals de resistència a les polítiques migratòries i un nou actor global imprescindible per garantir la cohesió social en un clima cada vegada més hostil.

D’altra banda, la meitat de la població, les dones, continuen patint desigualtats i violències pel simple fet de ser-ho. Continuen tenint més dificultats per accedir al mercat de treball, als llocs de decisió i a una remuneració equitativa; continuen exercint majoritàriament les tasques de cura no remunerades; continuen estant infrarepresentades en els espais públics i de poder, i continuen sent agredides i assassinades a mans dels homes. Veiem, però, que amb mobilitzacions globals com la del passat 8 de març, el feminisme ha entrat amb força com un dels temes prioritaris de l’agenda pública i política, forçant diferents actors socials, econòmics i institucionals a una reconfiguració de les seves pràctiques i polítiques amb transversalitat de gènere.

En un món on la por i la inseguretat s’estan convertint en odi, i les desigualtats, la xenofòbia i l’autoritarisme estan augmentant, els pobles i les ciutats esdevenen actors globals d’esperança. Us proposem, doncs, una aliança global que serveixi per fer un front comú des d’on defensar la plena ciutadania, els feminismes, els drets humans i la democràcia.

Organitza

Àrea de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

@CitiesRightsBCN

Aquesta web fa servir cookies pròpies i de tercers per facilitar la navegació per la pàgina i per emmagatzemar les preferències seleccionades per l’usuari i durant la navegació mes información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar